Oda a Espanya

Escolta, Espanya, --la veu d'un fill
que et parla en llengua --no castellana;
parlo en la llengua -- que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua -- pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa --dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries --i els teus records,
records i glòries -- només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te --molt altrament.
¿Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -- vida és la sang,
vida pels d'ara -- i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves --en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgia duies --a mort els fills,
te satisfeies --d'honres mortals,
i eren tes festes --els funerals,
oh, trista Espanya!

Jo he vist els barcos --marxar replens
dels fills que duies --a que morissin:
somrients marxaven --cap a l'atzar;
i tu cantaves --vora del mar
com una folla.

On són els barcos. --On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -- no tens ningú.
Espanya, Espanya, -- retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't -- de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -- no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -- que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall (1898)