Desequilibris

La ironia de l'atzar ens ha tancat en el silenci

d'aquest espai de llum que crema les pupil.les

i és un vidre quimèric on sobren les mentides.



Les parets pàl.lides recorden que som pluja d'estiu

i et mareja la calor de la quietud de tant de sol.

Declivis. Es perden equilibris,

passeja desvergonyida la vulnerabilitat.



Però ha caigut la nit com un suicidi

i arriba el taxi, i se t'endú,

i la ciutat és impostada, és massa gran.

Véns a dir-me adéu a cau d'orella

mentre pressionen les mirades

d'una vida dissenyada amb tanta cura

i tant d'esforc, amb tanta,tanta, tanta,

que transformes el desig en protocol.

I, alhora, se'ns ha esquerdat el cos, de cop,



...perquè has obert la porta i oblidarem qui som.



Mireia Calafell, Costures