viernes, agosto 24, 2007

Cataclisme

Vam estimar-nos sense edat.
Al capdavall, els dos
som de la mateixa era geològica,
i habitem uns paisatges
que abans foren de mamuts
i dinosaures. Nosaltres
també ens extingirem.
I el nostre amor, abans.
Com una espècie devorada per una altra
en un món primitiu
que es repetia en els gemecs
de l’un dins l’altre.

Que ràpid s’apagaren
els volcans dels nostres dies.
Seguí un temps lent de glaciació
i finalment l’adéu:
un meteorit impactà el nostre planeta
allunyant-lo
de la llum.

El teu nom ara,
fòssil de petxina
en un país sense mar.

Manuel Forcano, de Llei d'estrangeria (Poemari Inèdit). Font: Barcelona Review

1 comentario:

Anónimo dijo...

He trobat per casualitat el vostree blog i m'ha agradat moltíssim. El comentari no es per aquesta poesía concreta, es només recordar-vos una poesía de Martí i Pol que segur que coneixeu i en la que m'heu fet pensar de nou amb el comentari de "deixar-ho en un calaix agafant pols".

"No tot es desar somnis pels calaixos / rodejats d'enemics o bé d'objectes / que subtilment i astuta ens empresonen. // Perquè viure es combatre la peresa / de cada instant i restablir la fonda / dimensió de tota cosa dita, / podem amb cada gest guanyar nous àmbits / i amb cada mot acrèixer l'esperamça. // Serem allò que vulguem ser. / Pels vidres / del ponent encrespat, la llum esclata."

Gràcies